Ja que m’he llegit el llibre en català donaré la meva opinió en català. Sustentaré els punts que no m’han agradat de la història en els següents 6 apartats:
1) Bons molt bons i dolents molt dolents: Els personatges en la seva majoria són enormement plans. Els dos que podriem atribuir de principals, el policía i l'assassí, són gairebé una caricatura del bé i el mal. El policía és ben bé un esnob, si bé no cal que tots els investigadors tinguis aquesta dualitat tant recurrent desde Sherlock Holmes a Harry Hole, aquest es passa de purità inclús per a una persona normal i corrent. Admet que viu desconectat de la actualitat, no beu, no surt amb amics, va a dormir d’hora, va a l’enterrament de la víctima i es sent exageradament malament amb parella i fills d’aquesta. Mentres que tenim tot el contrari, Konovalenko (no és spoiler perque desde el primer moment coneixes a l’assassí, punt que tampoc m’agrada ja que prefereixo que sigui un misteri fins el punt on la pròpia investigació arriba fins a ell). Aquest és tant “dolent” que el propi assassinat que mou el motiu del llibre és del tot innescessàri, però ademés roba cotxes, folla amb la parella del seu amic, és agressiu i alcoholic… I tot perquè és molt dolent. Arriba fins a ser tant exagerat que en una fugida en cotxe dispara a la babalà i atravessa el cap d’un policia, i en sabeu el perquè? Perquè és molt dolent (i porque lo hizo un mago, però desprès anem amb això).
2) Sud-Àfrica, apartheid i racisme: és la subtrama principal del llibre, que de sobte acaba sent la trama principal tot i que en la meva opinió és molt pitjor que la trama de l’assassinat que es desenvolupa a Suècia. Aquesta part és enormement pesada, sempre tractant els mateixos temes i donant voltes sobre un mateix punt, molt repetitiva i el pitjor de tot: sempre apareix per a allunyar-te de la trama principal quan aquesta es posa interessant, suposant uns talls de ritme i uns moments enormement anticlimàtics. Ademés, i ja entrant en un camp que és la meva opinió, considero, ja que he llegit diversos llibres que toquen el tema del racisme des d’un angle similar, que mai aquest suposa un tema interessant. Sempre segueix el mateix patró: som gent racialitzada, mira que malament ens tracten, mira que dolents tots, etc. Normalment focalitzant-se en fets històrics que ja coneixem molt bé i que es fan pessats de rellegir (en tots els llibres que toquen aquest tema apareix sempre la referència de la distinció de lavabos per races). Arribant tota aquesta trama tant plana i repetida al llarg de tants llibres a una increïble conclusió: el racisme és dolent. 400 pàgines triga aquest llibre en arribar a aquesta conclusió. De debò? Calen 400 pàgines per adonar-se que el racisme és dolent? Doncs encara sort perquè si després de tot el que s’explica no fos dolent…
3) Lo hizo un mago. Sí, conveniències argumentals everywhere. Algunes més aviat justificables però algunes altres exagerades, complicades i innescesàries. No vull posar gaires exemples perquè moltes són del final del llibre i algunes van relacionades amb el que s’ha dit al punt anterior o al següent, però sí remarcar una que em va dur molts maldecaps. Arribat un moment de la història Wallander (el policia) es decideix a ajudar sense cap tipus de raó aparent a un personatge (Víctor) que podria ser perfectament l’assassí per les proves de les quals disposa, arribant al punt de cometre delictes per a ajudar-lo. Jo, llegint això em pensava que m’havia saltat alguna part del llibre perquè tal cosa ni encaixava amb el conservador protagonista ni tenia cap tipus de sentit. Finalment el propi policia admet estar ajudant al sospitós d’assassinat per motius que ni ell mateix comprenis, com diu ell mateix durant un diàleg intern. Menció especial a que a Sud-àfrica persegueixen a una persona morta en comptes de a un terrorista perque un mag va fer que un becari enviés malament un fax.
4) Història estancada i sense proves: el gruix de tot el cas es resol sense trobar ni una prova. S’apropa a l’assassí mitjançant intuició o el tret que mata al policia abans esmentat però en cap moment del llibre hi ha una prova en l’escena del crim que apropi els policies cap a l’assassí, deixant aquesta feina a los magos. Com que no hi ha proves, durant gairebé tota l’obra aquesta és estanca, no s’avança en favor de resoldre l’assassinat i simplement passen coses que no apropen als policies a una conclusió
5) La lleona blanca: aquest punt és una tonteria però que m’ha fet bastanta nosa. El nom del llibre no té cap sentit. Cap al final de la història intenten donar-li un sentit i encara ho empitjoren més en donar-li un nom completament esviaixat del que tracta el llibre. un autèntic despropòsit la veritat.
6) Els final de la història de Suècia va escalant i escalant fins a arribar a un punt molt guapo per a acabar cagant-la per complet. A diferència de la Sudafricana que comença en una cagada/coinveniència espectacular per a acabar prou bé, deixant així, almenys un bon gust de boca.
hace 2 años
2
-6