Me parece la novela más floja hasta ahora de la serie. Es cierto que la parte de Sudáfrica resulta entretenida y está bien contada, pero, como dicen otras críticas aquí, hay cosas bastante inverosímiles , especialmente en el comportamiento de Wallander. Parece actuar contra toda lógica en la mayor parte del libro y resulta complicado empatizar con él.

Ja que m’he llegit el llibre en català donaré la meva opinió en català. Sustentaré els punts que no m’han agradat de la història en els següents 6 apartats: 1) Bons molt bons i dolents molt dolents: Els personatges en la seva majoria són enormement plans. Els dos que podriem atribuir de principals, el policía i l'assassí, són gairebé una caricatura del bé i el mal. El policía és ben bé un esnob, si bé no cal que tots els investigadors tinguis aquesta dualitat tant recurrent desde Sherlock Holmes a Harry Hole, aquest es passa de purità inclús per a una persona normal i corrent. Admet que viu desconectat de la actualitat, no beu, no surt amb amics, va a dormir d’hora, va a l’enterrament de la víctima i es sent exageradament malament amb parella i fills d’aquesta. Mentres que tenim tot el contrari, Konovalenko (no és spoiler perque desde el primer moment coneixes a l’assassí, punt que tampoc m’agrada ja que prefereixo que sigui un misteri fins el punt on la pròpia investigació arriba fins a ell). Aquest és tant “dolent” que el propi assassinat que mou el motiu del llibre és del tot innescessàri, però ademés roba cotxes, folla amb la parella del seu amic, és agressiu i alcoholic… I tot perquè és molt dolent. Arriba fins a ser tant exagerat que en una fugida en cotxe dispara a la babalà i atravessa el cap d’un policia, i en sabeu el perquè? Perquè és molt dolent (i porque lo hizo un mago, però desprès anem amb això). 2) Sud-Àfrica, apartheid i racisme: és la subtrama principal del llibre, que de sobte acaba sent la trama principal tot i que en la meva opinió és molt pitjor que la trama de l’assassinat que es desenvolupa a Suècia. Aquesta part és enormement pesada, sempre tractant els mateixos temes i donant voltes sobre un mateix punt, molt repetitiva i el pitjor de tot: sempre apareix per a allunyar-te de la trama principal quan aquesta es posa interessant, suposant uns talls de ritme i uns moments enormement anticlimàtics. Ademés, i ja entrant en un camp que és la meva opinió, considero, ja que he llegit diversos llibres que toquen el tema del racisme des d’un angle similar, que mai aquest suposa un tema interessant. Sempre segueix el mateix patró: som gent racialitzada, mira que malament ens tracten, mira que dolents tots, etc. Normalment focalitzant-se en fets històrics que ja coneixem molt bé i que es fan pessats de rellegir (en tots els llibres que toquen aquest tema apareix sempre la referència de la distinció de lavabos per races). Arribant tota aquesta trama tant plana i repetida al llarg de tants llibres a una increïble conclusió: el racisme és dolent. 400 pàgines triga aquest llibre en arribar a aquesta conclusió. De debò? Calen 400 pàgines per adonar-se que el racisme és dolent? Doncs encara sort perquè si després de tot el que s’explica no fos dolent… 3) Lo hizo un mago. Sí, conveniències argumentals everywhere. Algunes més aviat justificables però algunes altres exagerades, complicades i innescesàries. No vull posar gaires exemples perquè moltes són del final del llibre i algunes van relacionades amb el que s’ha dit al punt anterior o al següent, però sí remarcar una que em va dur molts maldecaps. Arribat un moment de la història Wallander (el policia) es decideix a ajudar sense cap tipus de raó aparent a un personatge (Víctor) que podria ser perfectament l’assassí per les proves de les quals disposa, arribant al punt de cometre delictes per a ajudar-lo. Jo, llegint això em pensava que m’havia saltat alguna part del llibre perquè tal cosa ni encaixava amb el conservador protagonista ni tenia cap tipus de sentit. Finalment el propi policia admet estar ajudant al sospitós d’assassinat per motius que ni ell mateix comprenis, com diu ell mateix durant un diàleg intern. Menció especial a que a Sud-àfrica persegueixen a una persona morta en comptes de a un terrorista perque un mag va fer que un becari enviés malament un fax. 4) Història estancada i sense proves: el gruix de tot el cas es resol sense trobar ni una prova. S’apropa a l’assassí mitjançant intuició o el tret que mata al policia abans esmentat però en cap moment del llibre hi ha una prova en l’escena del crim que apropi els policies cap a l’assassí, deixant aquesta feina a los magos. Com que no hi ha proves, durant gairebé tota l’obra aquesta és estanca, no s’avança en favor de resoldre l’assassinat i simplement passen coses que no apropen als policies a una conclusió 5) La lleona blanca: aquest punt és una tonteria però que m’ha fet bastanta nosa. El nom del llibre no té cap sentit. Cap al final de la història intenten donar-li un sentit i encara ho empitjoren més en donar-li un nom completament esviaixat del que tracta el llibre. un autèntic despropòsit la veritat. 6) Els final de la història de Suècia va escalant i escalant fins a arribar a un punt molt guapo per a acabar cagant-la per complet. A diferència de la Sudafricana que comença en una cagada/coinveniència espectacular per a acabar prou bé, deixant així, almenys un bon gust de boca.

Francamente buena. Estamos, sin duda alguna, ante una de las mejores novelas de la serie. Mankell consigue crear una fantástica trama policial que engancha desde el primer instante. El inspector Wallander se tendrá que enfrentar a uno de sus casos más inquietantes; en el que el brote del "apartheid" y el futuro de Sudáfrica penden de un fino y estrecho hilo. El autor entremezcla muy bien la intriga y la investigación, con la compleja vida personal y laboral del personaje: las absurdas tiranteces con su histriónico y dominante padre, la incomprensión con su inmadura pero querida hija, su ex mujer, su frágil e hipotética nueva relación sentimental... En fin, un "tótum revolútum" muy bien hilvanado que termina como un "thriller" trepidante y desbordante que destila pura adrenalina. Género negro de primera categoría.

No estoy contento. La novela es bastante entretenida pero hay tal cantidad de cosas inverosímiles y absurdas que no hay por donde pillarlas, me molestan mucho. El hombrecillo que vive en mi cerebro, encargado del razonamiento lógico, se ha pasado toda la novela protestando. Wallander me ha decepcionado como policía, su actitud es totalmente incomprensible, no tiene ningún sentido. Además la investigación avanza a golpe de tremendas casualidades. Es todo muy increible. Está claro que las novelas de Wallander no están hechas para mí.

El más ambicioso hasta aquí de los relatos de Kurt Wallander, con tramas que se desarrollan y conectan, más compleja que las anteriores pero con la misma calidad y claridad típica de Mankell.
Un difícil caso en que la familia del Inspector se ve directamente involucrada y que se entremezcla con momentos clave de la historia de Sudáfrica.

Excelente novela.

Lo único bueno que puedo decir es que no es aburrido (tampoco es que sea muy entretenido). Por lo demás, es una de las peores novelas policíacas que he leído. Los diálogos me resultaron estúpidos y el desarrollo de la trama aún más estúpido. No lo recomiendo.

La trama no está mal, pero me pareció un poco previsible y lento en ocasiones. Aunque prefiero a Mankell antes que a Larsson, no creo que sea una de las mejores novelas negras.

De trama trepidante, que no decae. Bien ambientada. Bien documentada, desde un principio nos atrapa y no nos da respiro. Mas lo mejor de esta novela es precisamente el personaje principal, Kurt Wallander. Un personaje humano, parecido a nosotros. Que es capaz de dudar, de cometer errores, de ser cobarde. Wallander se esconde debajo de una cama, Wallander tiene dolor de estomago, le apesta el aliento, maneja ebrio, sale de su casa sin peinarse, etcetera. Esas caracteristicas nos hacen adorar a este detective. La Leona Blanca tambien tiene mucho de novela politica e historica, y por supusto, la preocupacion humana de Henning Mankell por el destino del continente africano y de la humanidad.

Muy entretenido este tercer libro de la saga Wallander. Más que el segundo, debido principalmente a que la trama tiene relación con Sudáfrica y su situación hacia la democracia. Muy recomendable para el que disfrute con las novelas policiacas y para aprender algo sobre la historia política de Sudáfrica.