La poesia de Lola González Montolío es pot enquadrar dins d’aquella escola anomenada poesia de l’experiència i que el crític David Castillo també ha definit com a realisme (per cert, per a quan una antologia de poesia valenciana de l’experiència?).

Ella mateixa en un vers d’aquest llibre ens confessa: «,Escric tot el que em fa mal»,, la creació literària és un fet que arriba en ella a tindre connotacions vitals: «,pense, escric, doncs no estic morta», i de denúncia: «,escric perquè és la manera / que tenim per a cridar / les veus que ningú no escolta»,.